Nottingham Guardian - ERC i Comuns enfrontats per l'herència de la CUP a les generals del 29-N

Les eleccions generals a Catalunya han consolidat tradicionalment el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSC) com a força hegemònica, però simultàniament han reflectit una constant històrica: l'espai de l'esquerra alternativa obté resultats sensiblement superiors als registrats en la resta de l'Estat. Aquesta fortalesa política ha estat decisiva en els últims anys per a la formació dels governs presidits per Pedro Sánchez. Amb el proper 29 de novembre, l'electorat català que busqui una opció política a l'esquerra del PSC tindrà bàsicament dues vies: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i els Comuns – Front Ampli, en un escenari marcat per la decisió de la CUP de no presentar-se als comicis.

L'objectiu compartit per republicans i comunistes és captar la porció més significativa possible dels antics votants de la CUP per millorar les seves expectatives electorals. Des del 2015, la suma d'aquestes tres formacions ha aglutinat sempre un mínim del 30% dels vots catalans al Congrés dels Diputats i 14 diputats, amb un màxim històric del 43% de sufragis i 22 representants. Aquesta xifra gairebé representa la meitat dels 48 escons que el territori envia a la Cambra Baixa, un pes conjunt que supera àmpliament qualsevol resultat previ des de la recuperació de la democràcia el 1977. Durant dècades anteriors, tant ERC com l'antiga ICV-EUiA van tenir un rol residual, mentre que la CUP encara no s'havia consolidat com a formació parlamentària.

Un dels grans interrogants per al 29-N és el destí de l'electorat de la CUP. El 23 de juliol del 2023, aproximadament 100.000 persones van votar els anticapitalistes, una xifra molt inferior als gairebé 250.000 sufragis assolits el novembre del 2019, que li van proporcionar dos diputats. Recents setmanes abans dels comicis, les bases de la formació van avalar clarament la decisió de la direcció d'abstenir-se o no participar. El treball de camp del darrer Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) es va realitzar abans que aquesta decisió fos pública, però ja revelava tendències significatives entre els simpatitzants cupaires: un 13,6% declarava que votaria ERC, mentre que un 4,5% ho faria pels Comuns i un percentatge similar per Podem. Gairebé el 60% indicava que encara votaria la CUP, ignorant la seva absència, cosa que situa a aquesta base electoral fidel com un objectiu de disputa entre les forces en joc.

Les dades del Baròmetre ofereixen pistes sobre aquest desplaçament. En eleccions al Parlament de Catalunya, la CUP manté una alta fidelitat respecte als comicis del 2024, però la seva principal via de fuga (un 7%) és cap a ERC. Els republicans són, amb diferència, la segona opció preferida dels votants de la CUP, amb un 43% de les respostes, gairebé el doble que els Comuns (22%). Per sota, es troba un 16% que afirma no tenir cap preferència i un 10% que opta per Junts. Aquest panorama situa ERC com a formació amb més probabilitats d'absorbir part significativa de l'electorat cupaire, fet reforçat per la seva aliança amb Podem.

Les enquestes del CEO i del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) projecten perspectives electorals molt diferents per a les dues principals forces. Si la candidatura d'ERC, liderada per Gabriel Rufián, podria ascendir dels set diputats actuals a entre 10 i 11 escons, la llista dels Comuns, encapçalada per Ada Colau, cauria de set a entre dos i tres. El CIS projecta per als republicans una forquilla d'entre 10 i 15 escons, coincidint amb el CEO en les previsions negatives per als Comuns. Cap dels sondejos publicats fins al moment dona a Comuns – Front Ampli perspectives d'igualar o millorar els resultats del 2023.

Malgrat el retrocés registrat en les generals del 2023, el suport acumulat per l'esquerra alternativa catalana des del 2015 continua sent el més alt des de la transició democràtica. En les primeres cites electorals de 1977 i 1979, aquesta esquerda va recollir més del 20% dels sufragis gràcies a la fortalesa del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el principal referent antifranquista. El PSUC va obtenir vuit diputats tant el 1977 com el 1979, amb un 18,3% i un 17,4% dels vots respectivament, a les quals s'han d'afegir els dos escons d'ERC (presentada llavors com Esquerra de Catalunya) el 1977 i un més el 1979.

A partir d'aquí, l'esquerra alternativa va entrar en una travessia pel desert que es va allargar gairebé dues dècades. El 1982, el PSUC es va enfonsar davant la pujada del PSC, que va aconseguir 25 diputats i va contribuir a la primera majoria absoluta de Felipe González. Els comunistes catalans van passar de vuit a un sol diputat amb només el 4,6% dels vots, resultat similar al d'ERC, que també va obtenir un escó amb el 4%. Entre el 1982 i el 1989, ERC no va obtenir representació al Congrés, mentre que el PSUC i la seva successora, Iniciativa per Catalunya (ICV), van sumar escons intermitents. El 1986, l'esquerra alternativa va tocar fons amb un únic diputat del PSUC i un total de només el 6,6% dels sufragis.

En els comicis de 1993, 1996 i 2000, ERC va obtenir un diputat en cada ocasió, movent-se entre el 4,2% i el 5,6% dels vots. ICV, per la seva banda, va descendir progressivament: de tres escons el 1993 a dos el 1996 i un el 2000. Aquestes últimes dues dates van coincidir amb les primeres victòries estatals del Partit Popular (PP) sota la direcció de José María Aznar.

A partir del 2004, els resultats de l'esquerra alternativa van començar a créixer. Amb l'excepció del 2008, sempre superarien els sis diputats i el 15% dels vots. Els deu escons sumats entre ICV-EUiA (dos) i ERC (vuit) el 2004 van ser claus per facilitar la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero. El 2008, ambdues formacions van retrocedir –tres escons per a Esquerra i un per a ICV–, però Zapatero va revalidar el càrrec gràcies al millor suport del PSOE, que va veure com el PSC arribava als 25 diputats a Catalunya.

En plena crisi econòmica, les eleccions de 2011 van donar la majoria absoluta al PP de Mariano Rajoy. A Catalunya, per primera vegada, el PSC no va guanyar les generals (ho va fer CiU), i ERC i ICV van obtenir tres diputats cadascuna, amb un 7,1% i un 8,1% dels vots respectivament. A partir d'aquest punt, els suports de l'esquerra alternativa van disparar-se fins a nivells inèdits, coincidint amb l'eclosió del cicle polític del Procés independentista i el moviment del 15-M.

Els Comuns es van imposar a les generals de desembre de 2015 i juny de 2016, amb ERC com a segona força. El desembre de 2015, van sumar 21 diputats (12 dels Comuns i nou d'ERC) i el 40,7% dels vots. A la repetició electoral de juny de 2016, van mantenir el nombre d'escons però van pujar fins al 42,7% dels sufragis, impulsats principalment per ERC, que va escalar fins al 18,2%. Tot i aquests bons resultats, no van impedir la continuïtat de Rajoy. En les generals de 2019, la suma va assolir el sostre històric de 22 diputats, amb ERC com a guanyadora i els Comuns com a tercera força. D'aquests parlamentaris, 20 van ser decisius per a la investidura de Pedro Sánchez després dels comicis de novembre.

A la segona volta del 2019 va tenir lloc l'estrena de la CUP al Congrés, amb dos escons i el 6,4% dels vots. ERC va arribar als 13 diputats (15 a l'abril) i els Comuns en van obtenir set. Cal recordar que la CUP no va donar suport a la investidura de Sánchez. La suma conjunta dels tres partits va representar el 43,1% dels vots a Catalunya, un sostre històric que va caure 13 punts el 2023, quan la CUP va quedar fora de la cambra, els Comuns van mantenir els set representants i ERC es va enfonsar de 13 a set diputats. El resultat del proper 29 de novembre determinarà si aquest espai polític pot recuperar part d'aquesta influència perduda o si el desgast i la fragmentació continuen erosionant-lo.

T.M.Kelly--NG